Divendres Dia 24-10-2008
Com molts sabeu, teníem el dia programat per a la inducció al part pel divendres a les 8 del matí. No sé per què jo (il.lusa de mi) confiava en què, tot i anar-hi sense cap símptoma, el part es desenvoluparia ràpidament.Com que jo ja estava dilatada d'1 cm de feia dies i tenia el coll de l´úter una mica esborrat, pensava que un cop em poséssin l'oxitocina allò començaria a treballar.
Res més lluny de la realitat.
De les 8h a les 13h vam estar a la sala on em van dir que naixeria l'Adrià, mirant la televisió, la mar de tranquils. M'havien posat un gel per veure si el coll s'estovava més encara. L'efecte (si el feia) trigava unes 3 horetes a notar-se. Per tant, ens ho vam prendre amb la calma. He de dir que la sala era agradable, i em recomfortava molt tenir-hi a un costat la bàscula on pesarien al nen quan naixés, així com el bolquer que li posarien.Aquests detalls et feien pensar que aviat veuríem al nostre patufo i com que jo no tenia gens de dolor doncs vam estar descansant els dos (bé, els tres).
Com a incomoditat recordo la gana que vaig passar durant aquella estona (tot i fer una miiica de trampa menjant una mica de pa i bevent uns glops de suc).
La llevadora que ens va atendre en tot moment era molt maca, una noia jove, rossa, bastant de la broma, que em transmetia força tranquil.litat.
Cap a les 14h del migdia van comprobar que el meu coll (de l'úter) estava igual que quan havia arribat allà, és a dir, el gel no havia fet gens ni mica d'efecte.
Van decidir començar a posar-me l'oxiticina.A partir d'allà la cosa va canviar.Les contraccions van trigar poca estona a arribar i eren bastant fortetes.
Al cap d'un ratet,va aparèixer la ginecòloga que hi havia de guàrdia, que era la que m'atendria el part, i em va causar bona sensació, se la veia molt dolça. Em va dir que la cosa anava per llarg.Em va fer un tacte i jo estava igual! dilatada encara d'1 cm! ufff no m'ho podia creure!! i jo que pensava que seria pim-pam
Cap a les 16h va haver-hi un moment de tensió. Les contraccions anaven a més i cada cop que pujaven, el cor del nen bategava molt a poc a poc (vaig deduïr que massa a poc a poc, ja que van venir ràpidament unes 4 persones del personal a controlar-me les constants). Em van tancar l'oxitocina i a mi em van posar oxigen perquè el nen pugués "respirar" millor.Van ser minuts d'angoixa, jo només feia que pensar :-siusplau Adrià, sigues fort, no et rendeixis ara que som ja a la fi del camí.
Això va passar un parell de cops. El fet de tancar el degoteig d'oxitocina feia enlentir molt el procés i jo estava totalment estancada en el tema de la dilatació.
Al següent tacte, la ginecòloga em va dir que em donava 1 horeta de marge (eren ja quasi les 18h de la tarda), si en 1 horeta no avançava la cosa, cessària.
En aquell moment em van deixar sola i va entrar la meva mare, pobreta, justament m'havien començat les contraccions més heavies, jo no podia quasi parlar, m'havia aixecat per caminar una estona però no sabia com coi posar-me.En quant va aparèixer la llevadora li vaig dir: necessito l'epidural.
Dit i fet.Va venir l'anestessista i aleshores tot va ser molt ràpid.
L'anestessista era un encant de noia. M'anava parlant molt tendrament durant el procés. Jo estava cagadeta per l'aprensió, i la veritat és que ella va fer que tot fós fàcil. Ho vaig fer prou bé, tenint en compte que el dolor era bastant fort i jo m'havia de comportar...
I ja, un cop posada l'epidural, van decidir fer la cessària. A la sala hi havia vàries persones opinant sobre què fer amb mi, bé, amb nosaltres.
La meva parella em mirava amb una carona, pobre, m'apretava la mà amb força.Jo la tenia ben suada i havia començat a tremolar (suposo que per l'efecte de l'epidural)
Recordo la cara de la ginecòloga adreçant-se a mi ,explicant-me la decisió que havia pres de practicar cessària, em va dir que ho havia fet molt bé, que haviém fet tot el possible però que a aquestes alçades el part via vaginal ja no era la millor opció.Portava estona "patint" innecessàriament ja que la cosa no anava pel camí que havia d'anar.Jo li vaig dir que ho entenia.
Recordo també com li deien al meu home que ell no podria presenciar el naixement del petitó! ostres, això sí que em feia pena. Li van dir que en 15 minuts li portarien l'Adrià.
I així va ser.
Això sí va ser un pim-pam. Al-lucino encara per la rapidesa de l'operació. Tal com anàvem cap allà ,pel pasillo, m'anaven posant més anestèssia. I un cop a quiròfan quin moviment de gent! semblava tret d'una pel.lícula. Quines sensacions. L'anestessista es va quedar al meu costat parlant-me durant tota la intervenció.Quina noia més dolça. Tot i que jo només tenia oïdes pel què estava passant a l'altra banda d'aquella cortina que m'havien col.locat davant, jo parava l'orella i només volia que sentir el plor del meu fill. Pensava: siusplau, que plori ja!
I en un no res, corrediisses. Una noia amb el nen en braços a la meva esquerra. Giro el cap, el nen s'està pixant!!!!
totes riuen. Jo només puc dir: -és molt maco! però..no està molt blau?? -Lo del color blau de les extremitats em té preocupada durant uns segons, només faig que preguntar-li a les noies si és normal. Totes em diuen que sí.
Giro el cap a la dreta per veure com el netejen i li estan fent les proves pertinents. Al moment, me l'acosten , embolicadet amb la manta tèrmica. Jo ploro d'emoció. Ell, el meu fill, em mira amb els ulls ben oberts. Déu meu, és preciós! jo pregunto: -ja l'ha vist el seu pare? La llevadora em diu:- sí, home! primer sempre la mare! Jo somric i penso que aquells ullets tan vius que fa ja m'han captivat per sempre.
I ja, un cop posada l'epidural, van decidir fer la cessària. A la sala hi havia vàries persones opinant sobre què fer amb mi, bé, amb nosaltres.
La meva parella em mirava amb una carona, pobre, m'apretava la mà amb força.Jo la tenia ben suada i havia començat a tremolar (suposo que per l'efecte de l'epidural)
Recordo la cara de la ginecòloga adreçant-se a mi ,explicant-me la decisió que havia pres de practicar cessària, em va dir que ho havia fet molt bé, que haviém fet tot el possible però que a aquestes alçades el part via vaginal ja no era la millor opció.Portava estona "patint" innecessàriament ja que la cosa no anava pel camí que havia d'anar.Jo li vaig dir que ho entenia.
Recordo també com li deien al meu home que ell no podria presenciar el naixement del petitó! ostres, això sí que em feia pena. Li van dir que en 15 minuts li portarien l'Adrià.
I així va ser.
Això sí va ser un pim-pam. Al-lucino encara per la rapidesa de l'operació. Tal com anàvem cap allà ,pel pasillo, m'anaven posant més anestèssia. I un cop a quiròfan quin moviment de gent! semblava tret d'una pel.lícula. Quines sensacions. L'anestessista es va quedar al meu costat parlant-me durant tota la intervenció.Quina noia més dolça. Tot i que jo només tenia oïdes pel què estava passant a l'altra banda d'aquella cortina que m'havien col.locat davant, jo parava l'orella i només volia que sentir el plor del meu fill. Pensava: siusplau, que plori ja!
I en un no res, corrediisses. Una noia amb el nen en braços a la meva esquerra. Giro el cap, el nen s'està pixant!!!!
totes riuen. Jo només puc dir: -és molt maco! però..no està molt blau?? -Lo del color blau de les extremitats em té preocupada durant uns segons, només faig que preguntar-li a les noies si és normal. Totes em diuen que sí.Giro el cap a la dreta per veure com el netejen i li estan fent les proves pertinents. Al moment, me l'acosten , embolicadet amb la manta tèrmica. Jo ploro d'emoció. Ell, el meu fill, em mira amb els ulls ben oberts. Déu meu, és preciós! jo pregunto: -ja l'ha vist el seu pare? La llevadora em diu:- sí, home! primer sempre la mare! Jo somric i penso que aquells ullets tan vius que fa ja m'han captivat per sempre.
Un altre moment emocionant va ser mentres jo em recuperava de l'operació. Van deixar entrar un moment el meu home perquè jo estava neguitosa, tenia ganes de veure'l, d'estar amb el nen, se m'estava fent molt llarga aquella estona.
Quan va entrar a la sala, ens vam mirar amb els ulls plorosos. Ell no parava de dir-me lo guapo que era el nostre fill i jo no podia més que mirar-me'l i sentir-me alleugerada per la seva companyia. Havia estat amb molta gent durant la cessària, gent molt amable i atenta, però ningú que hagués pogut fer la seva funció. Realment, l'havia trobat molt a faltar i ara només fèiem que plorar els dos, ..el plor, indubtablement, era de plena satisfacció.
L'Adrià s'havia fet esperar, però ara, per fi, havia arribat, sa i fort, com tots desitjàvem.
*El tracte a la Dexeus va ser molt bo, totes i cada una de les persones que ens van atendre ho van fer amb molta professionalitat i ,el més important, humanitat. En vaig sortir molt contenta.
Un cop va sortir el petit, la ginecòloga va venir al meu costat i em va dir que el nen no hauria pogut sortir mai per via vaginal ja que portava una volta de cordó i la resta del cordó li tapava la sortida. Penso que van fer la cessària en el moment adient.
L'Adrià va néixer el 24-10-2008 a les 19,15h de la tarda.
Espero que la crònica no se us hagi fet massa llarga, jo és que quan m'hi poso...m'hi poso
Quan va entrar a la sala, ens vam mirar amb els ulls plorosos. Ell no parava de dir-me lo guapo que era el nostre fill i jo no podia més que mirar-me'l i sentir-me alleugerada per la seva companyia. Havia estat amb molta gent durant la cessària, gent molt amable i atenta, però ningú que hagués pogut fer la seva funció. Realment, l'havia trobat molt a faltar i ara només fèiem que plorar els dos, ..el plor, indubtablement, era de plena satisfacció.
L'Adrià s'havia fet esperar, però ara, per fi, havia arribat, sa i fort, com tots desitjàvem.
*El tracte a la Dexeus va ser molt bo, totes i cada una de les persones que ens van atendre ho van fer amb molta professionalitat i ,el més important, humanitat. En vaig sortir molt contenta.
Un cop va sortir el petit, la ginecòloga va venir al meu costat i em va dir que el nen no hauria pogut sortir mai per via vaginal ja que portava una volta de cordó i la resta del cordó li tapava la sortida. Penso que van fer la cessària en el moment adient.
L'Adrià va néixer el 24-10-2008 a les 19,15h de la tarda.
Espero que la crònica no se us hagi fet massa llarga, jo és que quan m'hi poso...m'hi poso
